Espanyol, només al DNI

Què som i d'on?

Esta pregunta existencial ens l'hem feta quasi tots els que ens agrada donar-li sentit a les coses i, sobretot, a la nostra existència. El si perquè si és el vèrtex de l'absurd, amb el qual esta societat mai evolucionaria.

I, per què esta introducció un tant filosòfica? Doncs per a poder contestar-me a la següent pregunta: soc espanyol?

Com diria molta gent, si, perquè aixó és el que fica al meu DNI, al meu dogma d'identitat a tot arreu. Però, el meu sentiment no contesta igual. No m'emocione quan senc la paraula "espanya", és més, fins i tot em dona una mica de repulsa... i poc de mala llet. I, per què? Doncs anem a pegar-li una repassada general.

Vinc d'una familia natal i enrelada al poble de la Llosa de Ranes, de profundes i úniques costums culturals valencianes. Al meu poble, tan sols la gent que vé de fora parla en castellà i, fins i tot, en el temps, acaba fent-ho amb la nostra benvolguda llengua. Però, la majoria d'ixa gent ha estat ensenyada a l'escola en castellà, fonamentalment les generacions més majors. A banda, la major part de la informació li arriba només en ixa llengua: prensa, televisió, ràdio, etc...

Històricament hem tingut una cultura valenciana, agermanada amb la catalana i la balear. Es ben conegut alló de que tots tres territoris pertanyiem a la antiga Corona d'Aragó, junt al territori manyo, ja abandonat per les nostres senyes d'identitat. De d'aleshores, moltes coses han passat fins arribar a l'Espanya actual: guerres i batalles, imposicions, represions, repoblacions, ... No vaig a entrar a cadascuna d'elles, seria un poc massa llarg i avorrit. Només vaig a analitzar la situació de l'Espanya de hui, de aquella que ens "mana" però que, almenys a mi, no em fa sentir com a part seua... Vos explicaré per què, i com podria canviar de sensació.