Si Espanya ens volguera a tots

Després de les reflexions anteriors, he aplegat a una sèrie de conclusions sobre còm hauria de ser Espanya per a sentir-me espanyol. Anem a exposar cadascuna d'elles:

1. Les 4 llengües cooficials de l'estat haurien de ser-ho en realitat. Com? Doncs és un pas permetre l'ús de totes 4 al Senat, però només és un pas de tota una carrera. Haurien de ser també permeses al Congrés i a totes les institucions oficials i públiques, a més del sistema educatiu. Què vull dir amb lo del sistema educatiu? Què el valencià/català, el gallec i l'euskera també haurien d'estar presents a l'educació pública de tot l'estat. Còm? Almenys com a assignatures optatives d'oferta obligatòria a tots els centres d'ensenyament obligatori. Es una vergonya que sent llengües cooficials a Espanya, enlloc de donar-les a conèixer a tota la població, es fomenta que siguen motiu de crispació mentre llengües mortes com el llatí i el grec si que s'oferten oficialment a tot arreu. Només arribarem a tindre un estat íntegre i ple si la diversitat lingüística es completa, si deixen d'haver diferències i preferències entre cadascuna de les llengües, si ninguna passa a ser més que l'altra, i si els ciutadans apleguen a conèixer-les. Perquè conèixer-les (si no parlar-les, almenys entendre-les), portarà a voler-les i, per tant, a respectar a qui les usa.
2. Al fil de la llengua també tenim els mitjans de comunicació. Per a equilibrar l'ús lingüístic, els estudis centrals no haurien d'estar ubicats tots a la capital, sinó que caldria fer una redistribució. Per exemple, que la SER tinguera uns estudis a Madrid, uns altres a València, uns altres a Bilbao... sense que cadascú depenguera jeràrquicament de l'altre.
3. Al fil del punt anterior, caldrien polítiques autonòmiques d'immersió lingüística i/o foment de la llengua. De res servix tindre la central de la SER a València si tothom fa els programes en castellà. Venim d'un passat de repressió contínua i cal restaurar el mal fet. Per a aixó, calen polítiques on al territori autòcton de la llengua siga ésta requissit indespensable per a la funció pública, a més de crear-se incentius fiscals per a fomentar l'ús a l'àmbit privat. Per exemple, si la SER tinguera una deducció fiscal del 30% si fera els programes en valencià, segur que s'ho plantejaria. A més a més, de segur que les emisores nacionals no serien totes del Madrid, estaria més repartit...
4. Redistribució de les institucions arreu de l'estat. No pot ser que tots els centres de decissió estiguen a Madrid, cal repartir-los.
   

No només fa falta dir que Espanya és diversa, sinó que s'ha de demostrar com a tal. El punts anteriors serien molt positius per a que així fora, per a que tots en sentirem més agust, més partíceps d'un projecte comú.

Mentre no siga així, mentre Espanya siga només en castellà (alguns ja li diuen espanyol, com si fora propi i únic) i, com diria un contertuli d'Intereconomia, mentre "el gallec siga com el pijama, només val per anar per casa", Espanya continuarà sent un sò que em provoque "repelús".

S'atreviran algun dia a pegar pasos endavant?

Les llengües d'Espanya

Personalment, no m'agrada que les coses siguen perquè si. Han de tindre un sentit i, si no és així, no valen la pena.

El títol del post ens remonta uns quants anys (uns 400), per allà quan la península ibérica estava formada per diferents territoris on cadascun tenien una cultura pròpia. Dins d'ixa cultura no està tant sols la llengua, sinó una sèrie de costums i normes establides pels ciutadans al llargs dels anys. Molts han sigut els processos d'ocupació i imposició d'unes a d'altres al llarg de tot el món, i ací no ha sigut menys. Ben sabut són els intents de conquesta de Castella per tot arreu, tant a nivell intern (península) com extern (iberoamèrica, oest d'Àfrica i zones del Pacífic). Però, anem a centrar-nos únicament on hem arribat, que sinó alguns ens acusaran del motivadors de la Memòria Històrica.

Actualment vivim en un territori ibèric dividit en dos estats: Portugal i un anomenat oficialment Espanya. I si, com vegeu, fique Espanya (en valencià/català) i no España (en castellà) ni en la versió de les llengües gallega o basca (que no sé com seria, però m'agradaria). Teòricament, totes quatre són llengües oficials de l'estat i, per tant, tenen els mateixos drets i deures (o, almenys, haurien de tindre'ls).

Doncs, anem a la qüestió lingüística. Preguntem i a vore què ens contesten:

Si totes són llengües cooficials (com diu la Constitució), per què només el valencià ho és al País Valencià i no a la resta de l'estat (menys a Catalunya i Balears) i, en canvi, el castellà ho és també ací?

Contestació d'un espanyol convençut: perquè l'espanyol és parla a tota Espanya i el valencià només a la Comunitat Valenciana.

Aleshores, si tots els pobles de la Costera emigrarem a Madrid, passaria ixa regió a tindre el valencià com a llengua oficial?

Contestació de l'espanyol convençut: mmmm... No, perquè l'espanyol continuaria sent llengua majoritària de comunicació.

I, quina era al País Valencià majoritàriament la llengua vehicular abans de la guerra invassiva de Felip V, el decret de Nova Planta i els 40 anys de repressió franquista?

Contestació de l'espanyol convençut: Aixó ja ha passat... i fa molts anys. Ara Espanya és com és.

Aleshores, ara que estem a la CEE i la llengua oficial és l'anglés, el castellà no pot ser usat a la resta d'estats membres, veritat?

Contestació de l'espanyol convençut: Aixó és demagògia!

I si no pararen de vindre xinesos a mercantilitzar i, un dia, es posaren a parlar en xinés? Quina seria la llengua majoritària? I l'oficial? On?

Contestació de l'espanyol convençut: No digues més barbaritats!

Espanyol, només al DNI

Què som i d'on?

Esta pregunta existencial ens l'hem feta quasi tots els que ens agrada donar-li sentit a les coses i, sobretot, a la nostra existència. El si perquè si és el vèrtex de l'absurd, amb el qual esta societat mai evolucionaria.

I, per què esta introducció un tant filosòfica? Doncs per a poder contestar-me a la següent pregunta: soc espanyol?

Com diria molta gent, si, perquè aixó és el que fica al meu DNI, al meu dogma d'identitat a tot arreu. Però, el meu sentiment no contesta igual. No m'emocione quan senc la paraula "espanya", és més, fins i tot em dona una mica de repulsa... i poc de mala llet. I, per què? Doncs anem a pegar-li una repassada general.

Vinc d'una familia natal i enrelada al poble de la Llosa de Ranes, de profundes i úniques costums culturals valencianes. Al meu poble, tan sols la gent que vé de fora parla en castellà i, fins i tot, en el temps, acaba fent-ho amb la nostra benvolguda llengua. Però, la majoria d'ixa gent ha estat ensenyada a l'escola en castellà, fonamentalment les generacions més majors. A banda, la major part de la informació li arriba només en ixa llengua: prensa, televisió, ràdio, etc...

Històricament hem tingut una cultura valenciana, agermanada amb la catalana i la balear. Es ben conegut alló de que tots tres territoris pertanyiem a la antiga Corona d'Aragó, junt al territori manyo, ja abandonat per les nostres senyes d'identitat. De d'aleshores, moltes coses han passat fins arribar a l'Espanya actual: guerres i batalles, imposicions, represions, repoblacions, ... No vaig a entrar a cadascuna d'elles, seria un poc massa llarg i avorrit. Només vaig a analitzar la situació de l'Espanya de hui, de aquella que ens "mana" però que, almenys a mi, no em fa sentir com a part seua... Vos explicaré per què, i com podria canviar de sensació.