Si Espanya ens volguera a tots

Després de les reflexions anteriors, he aplegat a una sèrie de conclusions sobre còm hauria de ser Espanya per a sentir-me espanyol. Anem a exposar cadascuna d'elles:

1. Les 4 llengües cooficials de l'estat haurien de ser-ho en realitat. Com? Doncs és un pas permetre l'ús de totes 4 al Senat, però només és un pas de tota una carrera. Haurien de ser també permeses al Congrés i a totes les institucions oficials i públiques, a més del sistema educatiu. Què vull dir amb lo del sistema educatiu? Què el valencià/català, el gallec i l'euskera també haurien d'estar presents a l'educació pública de tot l'estat. Còm? Almenys com a assignatures optatives d'oferta obligatòria a tots els centres d'ensenyament obligatori. Es una vergonya que sent llengües cooficials a Espanya, enlloc de donar-les a conèixer a tota la població, es fomenta que siguen motiu de crispació mentre llengües mortes com el llatí i el grec si que s'oferten oficialment a tot arreu. Només arribarem a tindre un estat íntegre i ple si la diversitat lingüística es completa, si deixen d'haver diferències i preferències entre cadascuna de les llengües, si ninguna passa a ser més que l'altra, i si els ciutadans apleguen a conèixer-les. Perquè conèixer-les (si no parlar-les, almenys entendre-les), portarà a voler-les i, per tant, a respectar a qui les usa.
2. Al fil de la llengua també tenim els mitjans de comunicació. Per a equilibrar l'ús lingüístic, els estudis centrals no haurien d'estar ubicats tots a la capital, sinó que caldria fer una redistribució. Per exemple, que la SER tinguera uns estudis a Madrid, uns altres a València, uns altres a Bilbao... sense que cadascú depenguera jeràrquicament de l'altre.
3. Al fil del punt anterior, caldrien polítiques autonòmiques d'immersió lingüística i/o foment de la llengua. De res servix tindre la central de la SER a València si tothom fa els programes en castellà. Venim d'un passat de repressió contínua i cal restaurar el mal fet. Per a aixó, calen polítiques on al territori autòcton de la llengua siga ésta requissit indespensable per a la funció pública, a més de crear-se incentius fiscals per a fomentar l'ús a l'àmbit privat. Per exemple, si la SER tinguera una deducció fiscal del 30% si fera els programes en valencià, segur que s'ho plantejaria. A més a més, de segur que les emisores nacionals no serien totes del Madrid, estaria més repartit...
4. Redistribució de les institucions arreu de l'estat. No pot ser que tots els centres de decissió estiguen a Madrid, cal repartir-los.
   

No només fa falta dir que Espanya és diversa, sinó que s'ha de demostrar com a tal. El punts anteriors serien molt positius per a que així fora, per a que tots en sentirem més agust, més partíceps d'un projecte comú.

Mentre no siga així, mentre Espanya siga només en castellà (alguns ja li diuen espanyol, com si fora propi i únic) i, com diria un contertuli d'Intereconomia, mentre "el gallec siga com el pijama, només val per anar per casa", Espanya continuarà sent un sò que em provoque "repelús".

S'atreviran algun dia a pegar pasos endavant?